El Mite de la Caverna aplicat al món actual.

Podem trobar moltíssim exemples del mite de la caverna aplicat en el món actual.Un exemple força clar seria el món dels videojocs, on et pots transformar només pressionant els botons i viure un munt d’aventures on tot és aparença i és un món irreal. Un altre exemple sería la publicitat on tot está manipulat, i res és real.
Aquest món està ple d'aparences.

Resum Mite de la Caverna.

En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.

Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.

Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral de explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.

[edita] Interpretacions del mite de la caverna
Aquest final fa referència al mateix Sòcrates, que va se condemnat a mort en un judici popular a Atenes per obligar als seus conciutadans a pensar i a anar més enllà de les aparences. Qui és el qui allibera l'esclau? En el text de Plató no es diu explícitament, però el presoner que és alliberat, ho és pel "mestre" (nou homenatge de Plató a Sòcrates) que és qui l'obliga a pensar i a transcendir la falsa i còmoda realitat. De fet en el text es diu explícitament que cal obligar, per la força si convé, a alliberar l'esclau, que de tant acostumat que està a la seva esclavitud és incapaç de pensar en una realitat d'ordre superior. Hi ha, doncs, un sentit pedagògic d'aquest mite que es pot entendre com una al·legoria de l'ensenyament.

Per altra part, com hem vist, en el mite o al·legoria de la caverna es poden distingir dues grans regions:

A) l'interior de la cova, lleugerament il·luminada per una foguera i
B) l'exterior, dominat per la llum del sol.
A la vegada cadascuna d'aquestes parts es divideix en dues parts més, de manera que les ombres (A1)que els presoners veuen projectades al fons de la caverna, provocades per la llum del foc (A2), són ombres d'objectes artificials com àmfores, estàtues i d'altres objectes que transporten els homes que estan per darrera dels presoners. Per altra part, a la regió superior, fora ja de la caverna, també hi ha objectes (objectes naturals) com arbres, núvols, muntanyes o animals (B1). Les ombres que aquests projecten estan, però provocades per la llum del sol (B2). Així, doncs, des d'un punt de vista ontològic (referit, doncs, als diferents nivells de realitat) Plató parla de quatre nivells.

D'aquesta manera veiem que mentre les ombres del món interior de la caverna (que els presoners creuen que són l'única realitat) són projeccions artificials (d'objectes artificials provocats per un foc), a l'exterior de la caverna (que representa l'autèntica realitat que Plató fa coincidir amb les idees) les ombres són projeccions d'objectes reals (que Plató fa coincidir amb les entitats matemàtiques) projectades per la llum del sol (que Plató fa coincidir amb la idea del Bé suprem).

Aquestes quatre regions coincideixen amb els quatre graus de saber dels què parla Plató: la part corresponent a l'interior de la caverna s'identifica, des del punt de vista epistemològic, amb la doxa (opinió o coneixement sense fonamentar) que, a la vegada, esta formada per la eikasia (imaginació) i la la pistis (creença). Així, doncs, l'opinió o doxa representa un fals coneixement, tot i que pot semblar el vertader, com els passa als presoners de la caverna. La part corresponent a l'exterior de la caverna representa, des del punt de vista epistemològic, el vertader coneixement o episteme, que es divideix en dos graus, de menor a major importància: la dianoia o coneixement discursiu (coneixement científics i matemàtic, i la noesis o coneixement filosòfic que es desenvolupa dialècticament.


El camí d'ascensió -dur, llarg, esforçat- des de l'interior de la caverna, que el presoner fa amb l'ajut del misteriós personatge que l'arrossega cap amunt (al·legoria del mestre), representa el que Plató en diu la dialèctica ascendent. El camí invers, un cop el presoner s'ha alliberat dels falsos coneixements i pot tornar a ensenyar la vertadera realitat, és conegut com a dialèctica descendent.

ACTIVITAT 5. L'intel·lectualisme moral socràtic.

Protàgoras, 352b-c.

"Sòc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces. ¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"


Plató parla sobre la ciència, i que allò que mou a les persones és l'amor, les passions...
La ciència és incapaç de ser controlada per l’home. Sòcrates és al que a través dels diàlegs, fa entendre a les diferents persones de la realitat. Plató, vol aconseguir que la gent vegi el bé i també el mal i que puguin reflexionar per si mateixos,vol que l’home per si sol pugui saber el que està bé i el que no ho està. Sòcrates ens parla l’intel•lectualisme moral, vol definir els conceptes morals per tal de facilitar el diàleg. Sòcrates creu en un coneixement universal i no en un relativisme, defensa dient que si tothom entén per bo o just una cosa diferent no ens podem comunicar. A més Sòcrates creu que la veritat està en el interior de les persones.

Podem arribar a conèixer la veritat absoluta?

És impossible poder arribar arribar a la veritat absoluta, ja que primer hem de conèixer i que són infinits els àmbits que un pot explorar d'un mateix. No podem conèixer ja que cada persona es diferent. Només nes podem conèixer a nosaltres mateixos. Però per altra banda penso que no ens podrem arribar a conèixer mai , ja que ens conèixem dia a dia esperimentant els seus comportaments. Però quan vagi pasant el temps, si ens conèixerem a nosaltres mateixos i tot el que ens envolta. Per tant, en un principi si no coneixem, no sabem la realitat però a mesura que pasa el temps si podrem coneixer la veritat trobada o la realitat que ens envolta. El problema que té el coneixement, es que pots estar segur de que realment conèixes “allò” o no. Per tant el conèixer és relatiu, uns poden pensar que si es pot conèixer, i altres no.

ACTIVITAT 3. Textos de Parmènides

1- Doncs t'explicare( tu escolta i recorda el relat), quines són les úniques vies de recerca pensables: l'una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable perquè la veritat l'acompanya; l'altre, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar.

2- Perquè és el mateix pensar i ésser
3- Mira amb fermesa les coses que, encara que lluny, es troben, això no obstant,presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l'ésser, ni dispersant-lo totalment per totes bandes segons l'ordre del món , ni reunint-lo.

4- És indiferent el lloc per on puc començar, ja que hi tornaré de bell nou.

5- Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això que és que t'ordeno que consideris. He de desviar-te, doncs, d'aquesta primera via de recerca i després d'aquell altra per la qual els homes ignorants caminen bicèfals;(...) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per la qual l'ésser i el no-ésser són considerats el mateix i el no mateix i per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.


1. Parmènides tracta sobre les dues vies de recerca, la primera és la ruta de la veritat i la segona és l'opinió.

2.Via de la veritat i via de l’opinió

3. Anomena les dues vies com a coneixement essencial. Defensa que el que és, és l'ésser racional i que les aparences ens donen imatges mutables.

4.Defensa una postura relacionada amb el logos. Creu que tot canvia. També creu que existeix una llei universal del logos i que tot ho redueix al foc i a la llei de contraris.

ACTIVITAT 2. Textos d'Heràclit

1.Aquest textos escrits per Heràclit tracten sobre la seva llei de canvi i sobre el logos.Explica que el món és un lloc de canvis continus i que hi mana una raó universal, que ha de conèixer l’ésser humà.


3.Heràclit explica la seva llei del canvi, on diu que hi ha una sola realitat que canvia constantment.Diu que el foc és el principi de totes les coses. Ell diu que l’ésser humà té logos i ha de coneixer la raó universal per viure en plena harmonia.

4. L’origen de totes les coses les trobem al foc i la lluita de contraris donen lloc a l’harmonia. Tales de Milet creia que l’arkhé era l’aigua i d’aquí l’origen de tot. Anaxímenes creia que era l’aire i Anaximandre defensava l’apeiron com al no res.