dilluns, 3 de maig del 2010

Text de KANT

- Idees principals:

Ens parla sobre la seva teoria del coneixement,en el seu període crític es representat per les tres crítiques: raó pura, raó pràctica i judici, que es on va dur a terme la síntesí entre racionalisme-empirisme i realisme-idealisme. La seva teoria del coneixement apareix en la crítica de la raó pura.

2- Posa títol:

La lògica transcendental

3- Comentari:

Es basa en la crítica de la raó pura. Els objectes seràn els que hauràn d’adaptar-se al coneixement del subjecte. A diferència d’Aristòtil que aquest deia que els nostres coneixements han estat dirigits pels objectes.
El nostre saber comença amb l’experiència pero no s’origina tot en ella sinó que s’inicia amb les impressions. Els dos elements del coneixement humà són: Alló que rebem a travès de les impresions i allò que produim a travès de la facultat de coneixement.

Investigació sobre els principis de la moral.

1- Idees principals:

Hume ens parla sobre els principis morals a partir de les qualitats estimables i censurables que tenen lloc en la vida humana.

2- Posa títol:

La raó humana i la moral

3- Comentari:

Explica que la naturalesa humana obliga a la raó a situar-se en els principis d’una vida virtuosa. Qui determina la conducta és el sentiment. Les distincions morals no deriven de la raó ja que aquesta es refereix a fets reals. L’origen de les distincions morals provenen de la capacitat de la naturalesa humana,gràcies a la nostra capaciat de simpatia, d’empatia. Aquesta moral basada en el sentiment ens pot portar a l’egoisme i al relativisme, cada ésser humà busca el seu propi plaer. La diferència de hume davant Plató és que ell diu que l’últim fi esta sempre relacionat amb els sentiments i Plató deia que el seu fi era la felicitat

Anàlisi de la causalitat

1- Idees principals:

Ens explica la relació entre causa i efecte. Això ho explica a travès d’un exemple d’unes boles de billar.

2- Posa títol:

La causa i l'efecte

3- Comentari:

L’experiència és l’única que ens por ensenyar sobre la causa i l’efecte, no mostra que una causa produeix sempre un determinat efecte sinó que alguns fets s’esdevenen en una conjunció constant. La causa és la que succeeix primer i darrera d’aquesta l’efecte, sense aquest ordre no existiría la relació entre tots dos. La causa i l’efecte han de coincidir a l’hora en el mateix temps i espai. Sense l’un no pot existir l’altre.
1- Idees principals:

Hume distingeix entre dos tipus de filosofia: la filosofia fàcil, que l’home actua influit per els seus sentiments, i l’abstracta que l’home és com un ésser racional.
Parla de la filosofia abstracta i fa una distinció entre les idees i les impressions.

2- Posa títol:

Els tipus de les percepcions

3- Comentari:

En el text ens parla sobre la seva teoria del coneixement i torna a fer una distinció entre les idees i les impressions. Hume ens diu que les impresions són classificades sota un terme, i amb aquest podem atreure o entendre les nostres percepcions mes vives. Hume diu que les idees són copies de les impressions. Que tot prové de sensacions que poden ser tan externes com internes.

DESCARTES

1-

El text ens parla sobre l’enteniment de les coses com a reals.No ens podem assegurar sense que no podem assegurar de les coses, de com son sense el coneixement. Per comprende hem de fer-ho amb la imaginació i els sentiments.

2-

- Inintel•ligible: Allò que no es pot assegurar.
- Imaginació: Capacitat de crear idees mentals.

3-

No ens podem assegurar de que les coses son com són. Per poder arribar al coneixement vertader s’han de seguir 4 regles. Per arribar a la veritat s’ha de pasar per el dubte, per això va elavorar el dubte metòdic amb l’objectiu de criticar totes les opinions que fosin aceptades com a vertaderes.

4-

Descartes ens parla de la substància. Existeixen dues substàncies: La del jo o la dels cosos. Totes dues són independents entre si, no les podem coneixer tal com sóm. Afirma que l’ànima pot existir sense el cos, per tant, defensa un dualisme entre cos i ànima. Ho podem comparar amb Plató, que aquest afirma el mateix que Descartes, que defensa un dualisme antropològic.

5-

Jo crec que si , segons ell l’ànima es la cosa pensant i el cos es la substància extensa,que són independents entre si. Afirma que l’esser humà està format per dues substàncies que són l'ànima i el cos i afirma que l’anima no pot existir sense el cos.

TEXT 12 DESCARTES

1- Idees principals:

Aquest text de Descartes parla sobre l'existència dels cossos. Déu no es la causa de la seva existència sinó que si els cossos tenen la causa de la seva exixtència en si mateixos vol dir que existeixen.

2- Posa títol:

Els cossos

3- Comentari:

Aquest fragment pertany a les MeditacionsMetafísiques. Tracta de demostrar l’existència dels cossos. Ell diu que hauràn procedit d’alguna substància diferent, per això arribarà a la conclusió que la causa de l’existència dels cossos, són els cossos mateixos. És un cos real perque té tanta realitat com la realitat de les idees, deu no ha pogut crear totes les coses que passen pel seu pensament.L’existència d’un cos es determina a la idea d’un altre cos ja que tots dos són reals.

divendres, 23 d’abril del 2010

divendres, 16 d’abril del 2010

dimecres, 7 d’abril del 2010

La filosofía de Henri Bergson


La filosofia bergsoniana s’inscriu en el context de la crítica al positivisme, a la psicologia neokantiana, i apareix com a continuadora d’un cert espiritualisme, però destaca especialment el seu enfocament vitalista i el seu interès per l'evolucionisme. Va tenir també moltes connexions amb el pragmatisme, especialment amb el del seu amic William James (molt influenciat per Bergson, especialment en la seva concepció del stream of thought) i amb la concepció utilitarista de la ciència. No obstant això, no pot parlar-se pròpiament de deixebles de Bergson, potser amb l’excepció de Edouard Le Roy, que va continuar la seva línia de pensament en el Collège de France.

El bergsonisme, que va arribar a ser una moda intel·lectual, va influir també sobre Maritain, sobre alguns corrents fenomenològics (sobre Scheler especialment), sobre l'existencialisme i sobre diversos corrents estètics (sobre Proust, parent de Bergson, i sobre Antonio Machado, per exemple). La discussió entre Bergson i Einstein arran de la publicació de Duració i simultaneïtat (1922).
Bergson elabora la seva idea fonamental, la de la duració: no sols l’home es percep a si mateix com duració (durée réelle, idea fonamental que desenvolupa en Assaig sobre les dades immediates de la consciència i en Matèria i memòria 1896), sinó que també la realitat sencera és duració i élan vital (idea que desenvolupa en L’evolució creadora). D’aquesta manera, la noció de duració és el nucli de la filosofia bergsoniana, i corrobora el que el mateix Bergson afirmava sobre tots els grans filòsofs, a saber, que cadascun d’ells només ha tingut una gran idea que ha anat desenvolupant a la seva obra

dimarts, 23 de febrer del 2010

dilluns, 22 de febrer del 2010

El Jo existeix?

Sant Anselm és el primer que afirmar “si merro, sóc”, vol dir que si penses el jo existeix.
Per a mi, l’existència del jo des de el punt de vista de Descartes és possible i té molta lògica, per això crec en l’existència del jo segons Descartes perquè és molt coherent que si penses que existeixes. El jo existeix però es pot posar en dubte al igual que el pensament. Tot i així penso que el Jo si que existeix, perquè si dubtem de nosaltres mateixos, hem de dubtar de tot.

Discurs del mètode

"I com que la multitud de les lleis proporciona amb freqüència excuses als vicis, de manera que un estat està molt més ben regit quan en té ben poques, però molt estrictament observades; així, en lloc del gran nombre de preceptes de què es compon la lògica, vaig creure que en tindria prou amb les quatre següents, sempre que prengués la ferma i constant resolució de no deixar d'observar-los ni una sola vegada.

El primer era de no acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidència que ho és; és a dir: d'evitar curosament la precipitació i la prevenció, i de no comprendre en els meus judicis res més que allò que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no hi hagués cap ocasió de posar-ho en dubte.

El segon, de dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com requerís la seva millor solució.

La tercera, de conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i suposant àdhuc un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.

I el darrer, de fer pertot enumeracions tan completes, i revistes tan generals, que adquirís la seguretat de no ometre res."




1) El mètode pretén guiar correctament la raó i consisteix en un conjunt de regles: fàcils i poques, ja que, a traves d’aquestes regles no ens confondrem i podrem arribar al coneixement verdader,serà un coneixement que no admet cap dubte i que s’arribarà a ell a traves de la intuïció i la deducció.

2) mètode cartesià

3) A partir del model de la lògica, la geometria i l’àlgebra es formularan les quatre regles: la primera és la evidència, no hem d’acceptar res com a verdader que no creguem amb evidència que ho és. Evidència és igual a absència del dubte. La segona és l’anàlisi, és l’edició en parts, és el procés que la gent segueix per tenir les idees clares i distintes. En tercer lloc, trobem la síntesi, que seria el conduir els pensaments de més simples a més complexos. En l’últim lloc està situat la revisió i l’enumeració, que seria la comprovació de l’anàlisi i la síntesi.

4) Aquest text és podria compara amb Sòcrates i els seus conceptes universals, que eren immutables, on parteix d’una definició de ciència i coneixement d’allò universal perquè el coneixement particular s’anomena opinió. Mentre que Descartes a traves de la inducció i la deducció vol arribar també a un coneixement verdader.

San Alsem o San Tomàs d'Aquino?

Crec que el filòsof mes coherent es Sant Tomàs D’Aquino. La Filosofia de Sant Tomàs s’assembla a la d’ Aristòtil i crec que això es el que fa que sigui mes coherent. Sant Tomàs considera a Déu com el màxim creador i l’esser mes intel•ligent que dirigeix les coses segons la seva finalitat. L’altre filòsof Sant Anselm afirma que Déu es l’ésser major sobre el qual res no pot ser pensat, és a dir, diu que existeix perquè tothom el pot pensar.

Carta a Meneceu

1- Idees principals:

La carta anterior es d’ Epicur a Meneceu, ens explica quines són les pautes per tal de tenir una vida feliç. Viure feliç és viure una vida perfecte que seria com la vida dels déus.

2- Posa títol:

Viure Feliç

3- Comentari:

Epicur ens diu que per viure bé s’ha de ser feliç i això es possible a totes les edats, això es contrari a Aristòtil ja que aquest deia que els joves no podien arribar a aprendre. Epicur ens diu que el savi es aquell que viu sense por, sense angoixa i que considera que la vida es viure feliç en el present, per això en el tema de la mort ens diu que no l’hem de tenir por ja que quan la mort i es nosaltres ja no hi som i quan nosaltres i som ella ja no hi es. Epicur ens diu que viure es buscar els plaers ja que aquests són aquells que porten a l’inici i a la fi d’una vida feliç. Explica que el plaer és l’única finalitat i és el no sentir dolor en l’ànima.

L'ou o la Gallina?

L'ou o la gallina?

Jo crec que primer es va formar la gallina d'on surt l'ou ja que l’ou per néixer necessita que la gallina li doni calor. L'ou és la privació perquè és el que canvia, i la gallina seria la forma perque és l'ho que s'obté en el canvi. Però l'ou inicial provè d'una gallina anterior. El primer és la gallina que potser procedeix de l'evolució d'alguna altre espècie. D'aquesta primera gallina prové l'ou que donarà orígen a una altra gallina i així succesivament.

Aristòtil o Platò?

Aristòtil era deixeble de Plató, tot i això Aristòtil va fer una crítica a la filosofia del seu mestre. Plató defensava que existien dos mons, el sensible i l’intel•ligible. I la teoria d’ Aristòtil ens diu que el mon intel•ligible no existeix i en canvi ens parla de la matèria i la forma com a substàncies individuals.
Crec que Aristòtil és més realista. La teoria de Aristòtil és molt més realista, que presenta només un món. En aquest món tot canvia menys les subtànces, que és l’única cosa que roman i és immutable.

El text del Fedò

Idees principals:

En aquest fragment del Fedó Sòcrates explica que hi ha vida en l’ànima després de la mort.

2- Posa títol:

L'ànima mort?

3- Comentari:

En aquest fragment del Fedó, Sòcrates ens parla de la immortalitat de l’ànima i ho fa a partir de la teoria de la lluita de contraris. Tot el que existeix, existeix gràcies al seu contrari. Diu que la vida origina la mort i a la inversa. L’ànima és immortal ja que quan el cos mor l’ànima segueix amb vida perquè va un altre cop vida a partir del naixement i al contrari.

4- Comparació:

Es pot comparar amb els pitagòrics, ja que ells pensaven que l’ànima és inmortal i transmigra de cos a cos.

El conèixement és una remnisència

1- Idees principals:

Aquest text ens parla del coneixement a partir de l’aprenentatge, que esta relacionat amb el conèixer i els records. L’ànima transmigra d’un cos a un altre i que per tant, ha estat en contacte amb el món intel·ligible.

2- Posa títol:

L'anima i el record

3- Comentari:

Aquest text ens parla de l’ànima. Diu que l’ànima és immortal i no mort mai. L'ànima coneix totes les idees però no les recorda. També ens diu que l’home adquirirà aquelles idees que sigui capaç de recordar a través de l’aprenentatge. Hi ha una cadena de reencarnacions i l’ànima arriba a ser pura quan l’anima aconsegueix sortir del cos i s’allunya de les coses per aproximar-se a les idees.

4- Comparació:

És semblant al mètode socràtic basat en donar llum a la veritat interior dels homes la qual està al seu interior. Aquesta teoria seria contraria al relativisme dels sofistes on el coneixement és canviant i relatiu.

divendres, 5 de febrer del 2010

Projecte 3


Influències de Bergson

El més pròxim a Bergson és Boutroux, només 14 anys major que ell, i del que va ser deixeble precisament en l'època que Boutroux mostrava l'estratificació ontològica de la realitat en capes discontínues de les quals, si unes poden explicar-se mitjançant lleis necessàries, unes altres només són intel·ligibles si s'admet la contingència. També té relació directa amb Lachelier, al com dedica en 1889 el seu primer Assaig; aquest autor s'havia plantejat, sota el tema del fonament de la inducció, la qüestió de les relacions entre necessitat i llibertat. Gran prestigi té en aquells dies Ravaisson, de qui Bergson admira la seva sensibilitat per l'individual concret no només en el món mecànic de la naturalesa, sinó també en el món «interior» de les maneres actives de la consciència. També Ollé-Laprune, amb la seva concepció de la veritat només arribada en una interiorización, influïx en el nostre autor. Però és sens dubte Spencer qui, amb el seu evolucionismo, opera més decisivament sobre l'engegada del pensament de Bergson. Aquest ens dirà anys més tard, en l'assajo Introduction, que ell va partir de la impressió que tots els sistemes filosòfics clàssics emmalaltien del defecte de no plegar-se a la realitat; només era una excepció Spencer, però el seu sistema li va semblar insuficient i al proposar-se reforçar-lo es va trobar amb el tema del temps, que ja seria des d'ara una de les motivacions centrals de la seva filosofar. No es pot fer metafísica intentant reconstruir la qualitat amb conceptes, per a filosofar cal invertir l'adreça del pensament, duent-lo a prendre «consciència de la durada».. La filosofia moderna va en sentit invers a l'antiga, i sobre la Idea posa l'Ànima; però el racionalisme i l'empirisme s'entotsolen en el concepte, oblidant el caràcter simbòlic d'aquest instrument lògic; la crítica de Kant va contra aquestes maneres d'entendre el coneixement, per a concloure, en una espècie de nou platonisme, com és possible la ciència i per què no és possible la metafísica. Però la metafísica, i això és el que no va advertir Kant, és un coneixement que aspira a captar progressivament i des de dintre el propi fer-se que la realitat consisteix.